Mirada sobre la meva carrera 1979/2023

Vaig començar l’abril de 1979 a la Ville de Paris com a « Mestre Delegat a l’Educació Musical » a les escoles d’educació infantil i primària.

Em vaig jubilar oficialment l’1 de juliol de 2020, després de 41 anys de carrera, ampliada en 3 anys com a treballador autònom al servei de Ryméa, cosa que fa un total de 44 anys d’activitat professional com a professor d’educació musical segons el « Mètode Willems », ja que el vaig practicar des del meu primer any.

També vaig dirigir Ryméa durant 29 anys, del 1991 al 2020, sent sempre el professor principal des de la seva creació per Jacques Chapuis sota l’auspici de l’AIEM Willems l’any 1987.

Presentaré aquí quatre balanços:

1. per a la meva activitat pedagògica amb infants i adults,
2. per al meu lideratge com a Director de Ryméa,
3. per a la meva activitat com a formador,
4. per al meu compromís amb el Moviment Willems^®.

1. Balanç com a professor d’educació musical i de piano

És força matisat.

1. Pel que fa a la iniciació musical fins a la introducció del solfeig, he adquirit una gran experiència i fins i tot una experiència aprofundida dels 4 graus Willems^®, reconeguda pels meus iguals a França i a l’estranger.
   També vaig intervenir regularment a llars d’infants durant uns 15 anys.
   
   Al llarg de la meva carrera, m’he qüestionat sovint i he cercat respostes experimentant diferents procediments per realitzar els principis de cada grau. Vaig fer una gran quantitat de plans, taules, programes, que cada cop eren punts d’etapa que sempre vaig compartir, especialment amb les meves col·legues i amigues de París i Barcelona.
   
   Però a diferència de les fitxes de síntesi per graus de Jacques Chapuis, vaig utilitzar poc les meves a llarg termini, i en particular, mai no vaig voler fixar-les en quaderns per als alumnes, i menys encara en llibres. Perquè la repetició sempre m’ha avorrit.
   Això em va portar a seguir la major part del temps la meva intuïció del moment, adaptant-me a cada alumne, cada grup i cada classe. Per sort, tenia una molt bona intuïció sobre què fer amb cadascú en cada moment. La dificultat era anticipar el material necessari per a una progressió, especialment pel que fa al solfeig.
   
   Vaig concebre i realitzar fitxes de curs des dels meus inicis a l’École Nationale de Musique de la Creuse, del 1983 al 1986, personalitzades per a cada grup durant molts anys, després recuperades i adaptades al llarg de tota la meva carrera.
   
   
2. Pel que fa al solfeig, no vaig portar els meus alumnes a nivells avançats.
   D’una banda, quan estaven motivats i treballadors, els orientava cap al Conservatori Regional, on entraven i s’adaptaven sense dificultat.
   D’altra banda, el llibre de Solfeig de Willems^® era per a mi una estructura poc adaptada al desenvolupament de les classes i d’una progressió. Ho vaig intentar molt, perquè totes les melodies que conté són interessants, però ni tan sols en 5 anys, ja que se suposa que s’ha d’utilitzar durant 5 anys, cap dels meus alumnes les ha llegit i estudiat totes.
   També per això vaig fer fitxes de treball per als meus alumnes.
   
   D’altra banda, no hi ha pràcticament cap material proposat per al 3r grau al llibre de Willems^®, només suggeriments per desenvolupar un mateix, cosa que vaig fer àmpliament (i vaig compartir). Entre altres, no hi ha cap desenvolupament sobre els punts de referència, malgrat que són el complement indispensable a la lectura relativa, i que requereixen una pràctica durant els primers anys de solfeig. Al 3r grau, gairebé només es poden presentar.
   
   També lamento l’absència de la clau d’Ut en les primeres lectures del llibre, tot i que es poden utilitzar les lectures « relatives » determinant una clau. El vincle tan clar que Willems^® presenta entre les claus al llibre de solfeig del Mestre, lamentablement no troba cap ressò al llibre de solfeig de l’alumne. Però qüestionar aquest manual sempre ha estat impensable, més encara que la seva difusió serveix a les Éditions Pro Musica.
   
   
3. Pel que fa als inicis al piano, també he adquirit una gran experiència desenvolupant sempre simultàniament cadascun dels 4 capítols defensats per Willems^®: el joc d’oïda, el joc a prima vista, el joc de memòria i el joc improvisat.
   Un dels meus objectius era fer-los autònoms en la lectura abans d’entrar a secundària.
   També he practicat molt la improvisació a partir del teclat, i paral·lelament solfejant abans de tocar.
   El joc d’oïda, sovint limitat al primer any, era per a mi i per als meus alumnes el laboratori de la polifonia, per la invenció de segones veus, i de l’harmonia per la recerca dels acords i les cadències adaptades a les cançons.
   
   Jacques Chapuis em va dir un dia que quan tingués el mateix plaer en donar lliçons de piano que en donar classes d’iniciació musical, hauria assimilat realment la matèria. Crec que realment he completat aquesta qüestió i a més he aconseguit transmetre l’amor pel piano a la majoria dels meus alumnes. I tan aviat com eren autònoms en la lectura, els confiava a pianistes més experimentats tècnicament per abordar les grans obres del repertori.
   
   
4. Pel que fa a les edats i els tipus d’alumnes que he acompanyat, he tingut la sort de treballar amb tot tipus:

• Els nens molt petits a les llars d’infants, de 18 mesos a 3 anys, i algunes experiències amb nadons de 4 a 12 mesos.
• Els nens de l’escola Montessori Tom Pouce de Lió, infantil i primària, durant 10 anys.
• Els nens de la Capella de la catedral St-Jean de Lió durant 6 anys, des de CE2 fins a 6è, i també 5è i 4t durant un any.
• Nens amb discapacitat mental en classes individuals, especialment un nen amb autisme durant gairebé 20 anys.
• Adults de totes les edats, en classes col·lectives de solfeig, individuals de piano (entre ells el meu estimat Patrice durant 30 anys!), i en cant coral també durant una trentena d’anys…

2. Balanç com a Director de Ryméa

També aquí, és matisat.

D’una banda, puc estar orgullós d’haver conduït aquesta escola durant 29 anys, augmentant progressivament el nombre d’alumnes, que va passar d’un centenar al principi a 260 abans de la pandèmia de la COVID.

D’altra banda, penso que vaig ser més aviat un coordinador que no pas un Director.

Primer per força de les circumstàncies, ja que en el moment en què vaig assumir aquesta Direcció pedagògica, després de Jacques Chapuis, vaig « dirigir » els meus col·legues que també eren amics meus: Jean-Dominique, després Elisabeth, Jean-Marc i Nicole B. El nostre quintet funcionava com una seda (« fingers in the nose » deia el meu estimat Jean-Dom!), i tothom s’arremangava per superar les dificultats econòmiques quan n’hi havia (concerts, treballs d’aïllament acústic, reducció de salaris…).

Ens vèiem molt i jo feia moltes reunions. Tanmateix, cadascú treballava com volia pel seu compte, en cohesió amb l’equip pel simple fet que tots érem diplomats Willems® i que tots donàvem a la vegada classes d’iniciació, de solfeig i d’instrument (excepte Jean-Dominique). Aquest és un punt clau, ja que el vincle entre aquests dos àmbits era natural i fluid, i la preparació dels dos concerts anuals (Nadal i final de curs) i dels cursos intensius de Tots Sants o de primavera ens havia unit fortament.

Érem creatius i complementaris. Amb la Nicole, vam tocar molt a quatre mans al piano, estimulats per la perspectiva del concert anual dels professors. Com oblidar el cicle de les 16 valses de Johannes Brahms?…
També vam enregistrar junts més de 50 cançons per als nostres alumnes, cantant a dues veus i acompanyant-nos al piano a quatre mans, improvisant les nostres harmonitzacions, treballades però no escrites.

Els nostres llaços d’amistat amb cadascun perduren, i seguim en contacte.

Etapa beneïda de la meva carrera!…

Amb la seva marxa, em vaig veure obligat a assumir realment la funció de Director, però no vaig canviar gaire la meva relació amb els professors, que sempre vaig considerar més aviat com a col·legues i col·laboradors que com a subordinats, tant més que continuava donant entre 25 i 35 hores de classe setmanals, és a dir, més del doble que cadascun dels meus col·legues a Ryméa.

El problema és que es feia cada vegada més difícil contractar professors diplomats Willems®, en particular per a l’ensenyament instrumental.

Quan vaig voler imposar una col·laboració transversal més activa, especialment per crear vincles que s’havien tornat molt insuficients entre el solfeig i l’instrument, comptant amb les gravacions en vídeo que cadascú podia fer durant les seves classes, vaig topar amb una resistència, primer latent i després conflictiva, de dos professors que, tanmateix, jo mateix havia contractat joves i sense experiència, i que vaig formar fins al Diploma Willems®.

Això és per a mi un fracàs i un gran pesar. Perquè tots dos tenen moltes qualitats i haurien pogut continuar desenvolupant-se a Ryméa. Potser necessitaven « matar el pare » per alliberar-se i prendre el seu vol? En tot cas, els desitjo que siguin feliços en la seva feina pedagògica i musical…

Finalment, després de la meva jubilació oficial com a Director, vaig assegurar una transició de 3 anys amb el meu successor, com a treballador autònom, responent diàriament a les seves nombroses preguntes, impartint les classes que em demanava fer, valorant el seu projecte davant del CA i deixant-li total llibertat. Era ell qui contractava els professors i dissenyava els horaris.

Final trist

Malauradament, es va comportar amb mi amb una profunda ingratitud, acusant-me d’haver volgut sabotejar Ryméa després de la meva marxa pel simple fet d’haver recuperat el material sonor que era de la meva propietat, assimilat segons ell a un robatori!

El pitjor és que va ser recolzat en les seves acusacions pel president en exercici de Ryméa, pel meu binomi dels cursos de formació Willems® i per la presidenta de la FIW, tot i ser col·laboradores i amigues des de feia 40 anys… Quan hauria estat tan senzill parlar-m’ho de seguida, va esperar 2 mesos per formular les seves acusacions, rebutjant aleshores la meva proposta de regalar-li el meu material sonor per resoldre el conflicte, i després va trencar tota comunicació, protegit per les seves « mares » que, per la seva banda, em van aclaparar amb judicis d’intencions que no tenien res a veure…

Quina llàstima, i quina baixesa…

Aquestes acusacions em van abatre, i encara em costa recuperar-me’n, 2 anys després…

3. Balanç com a formador al Diploma Willems^®

Des del 2007, amb la mort de Jacques Chapuis, vaig impartir els cursos per a la formació de professors a París, Lió, després a Ljubljana (Eslovènia) i Medellín (Colòmbia).

És una feina molt diferent formar en pedagogia que donar un mateix les classes i conduir una progressió.
Alhora m’agradaven i em feien por aquests cursos de formació.

M’agradaven pel contacte amb persones molt diferents, sempre interessants, amb trajectòries diverses, amb preguntes precises, pertinents, fins i tot desestabilitzadores, molt estimulants per qüestionar-ho tot i justificar o comprendre millor tal o tal funcionament.

Em feien por pel temor de no estar a l’altura dels reptes, i sempre amb una mica de complex per el meu modest nivell de solfeig.

També per la quantitat de temps de preparació que requerien els textos, encara que sempre vaig poder utilitzar els textos de Jacques Chapuis reunits sobretot per l’Eulàlia, que va proporcionar i compartir amb l’equip de formadors actius una feina remarcable per la qual no se li reconeix prou. Que en rebi aquí de nou el meu agraïment: MERCI EULÀLIA!

El més important en la meva preparació era l’horari, que constituïa el meu pla de curs.
Perquè donar 11 a 12 hores de classes contínues en 2 dies en un espai tancat (en un soterrani a París!) és una prova, tant per al formador com per als estudiants.
Ara bé, mai vaig llegir una classe. Les meves úniques notes eren el meu horari, més o menys minutat, i els textos de les lectures i dictats. Un cop iniciat el capítol, sabia què fer, i poques vegades em vaig repetir.
El més difícil per a mi era desenvolupar els temes de les dissertacions, que havia de preparar amb deteniment, i corregir les invencions melòdiques i harmòniques (a 2 veus).

El meu punt fort sempre ha estat la pedagogia pràctica, amb l’observació dels vídeos i els seus comentaris.
He evolucionat molt en aquest tema amb el temps. Al començament podia ser tallant (com ho va ser sovint Jacques Chapuis), i molt probablement maldestre (que és gairebé una marca de la casa!). Però crec sincerament que mai no he jutjat ningú i he fet una distinció clara entre allò que veia realitzat, amb més o menys encert, i la persona que ho realitzava.

És la cosa més important que he retingut de l’ensenyament de Jacques Chapuis: fer la distinció entre el « no personal », neutre impersonal, el « personal » que concerneix a l’ésser, i el « transpersonal » que va més enllà de la persona, que aleshores només és el vehicle de principis més generals. Hi ha una certa semblança amb el « saber », el « saber fer » i el « saber ser », encara que no sigui totalment equivalent.

Així, si alguna vegada vaig dir a algú que la seva classe era « nul·la », i lamentablement ho vaig fer (se’m va retreure, i no se’m va perdonar!), mai vaig pensar que aquesta persona fos nul·la: era la seva pràctica la que qualificava així. Però no m’adonava que això no era acceptable per a aquesta persona, a causa de la meva manera a vegades taxativa de dir-ho.
Crec que en aquest aspecte he millorat molt amb el temps, cosa que m’ha permès acompanyar millor els meus estudiants/professors…

Segueixo sent molt crític amb el programa de la formació al Diploma Willems^®, encara que el 2020/21 amb la meva excol·lega, la nostra feina de reestructuració en 2 Diplomes cadascun de 2 anys (en lloc de 3) va ser un avenç notable.
Penso que els nivells requerits en solfeig, harmonia i piano són massa elevats.

Entenc el desig « d’excel·lència » defensat per la presidenta de la FIW, en el sentit que cal oferir el millor de si mateix als infants.
El problema és que aquesta exigència es concreta en una selecció elitista que va en contra de la filosofia de Willems^®, que havia concebut 3 nivells de formació pedagògica per arribar a tots els nivells de professors: el Certificat, el Diploma pedagògic i el Diploma didàctic.

És una de les raons que em van portar a abandonar aquest Moviment internacional que, tanmateix, va animar la meva vida durant més de 40 anys…

4. Balanç del meu compromís en el Moviment Willems^®®

Soci des del 1981, Diplomat el 1982, vaig esdevenir una mena d’assistent-col·laborador de Jacques Chapuis des de la creació de Ryméa a Lió el 1987.

Vaig intervenir primer en les formacions a Lió i París per a balanços individuals i classes col·lectives de suport.

Després vaig substituir de tant en tant en Jacques per a les classes, sobretot a París.

La meva esposa Lylian, essent coordinadora dels Congressos durant 3 anys, també vaig participar activament en la seva organització logística des de 1984 a Lió.

President del Moviment Internacional Willems

El 2007, amb la mort inesperada de Jacques Chapuis (després d’una operació en principi benigna), no hi havia res previst per a la seva successió ni tan sols per al seguiment de les activitats de l’AIEM Willems. Vaig assegurar la transició a França, amb el Tresorer Romain Cottreaux, fins al Congrés de Ljubljana el 2008 a Eslovènia, durant el qual vaig ser impulsat i elegit President del Moviment Internacional Willems, contra tota expectativa personal.

Vaig assumir aquesta funció durant 4 anys, del 2008 al 2012, durant els quals vaig treballar molt per fer evolucionar les coses.

• Vaig professionalitzar els formadors en les formacions declarant-los com a professors, quan abans només tenien estatut « d’estudiants becaris ».
• Vaig proposar i en gran part redactar nous estatuts que transformaven l’AIEM en Federació Internacional Willems®.
• Vaig registrar el nom « Willems® » com a marca associada a la seva metodologia a França i al món, per valoritzar-ne el contingut i evitar desviacions o aprofitaments.
• Vaig proposar reactivar l’apartat « pedagogia pràctica » en la formació del Diploma mitjançant vídeos realitzats pels estudiants amb els seus alumnes. Tot i una forta resistència i inèrcia dels meus col·legues formadors al principi (durant almenys 5 anys), aquesta part de la formació ha esdevingut tan important com la pedagogia fonamental i la musicalitat, cosa que celebro.

Vaig creure que modificant els estatuts el Moviment Willems^® es podria desenvolupar internacionalment. No ho vaig aconseguir. Aquest Moviment continua sent una petita minoria, els membres actius de la qual només defensen, en definitiva, els seus propis interessos i zones d’influència. Poques són les persones que treballen realment per l’interès general, i quan ho fan, a França, és per elevar el nivell de les formacions, com per justificar que s’hi hagin implicat…

Aquests quatre anys de Presidència van ser els més difícils de la meva vida professional. Vaig resistir, però a quin preu: se’m va acusar d’usurpador, vaig haver de passar empassades, em van posar entrebancs, vaig ser traït…

Després de la meva presidència a la FIW, vaig ocupar successivament gairebé totes les funcions al Consell d’Administració, amb més o menys eficàcia: Secretari, Responsable de Formacions, Responsable del CAP, Tresorer.

Webmaster

El 2008 vaig reactivar el lloc web i el vaig desenvolupar amb l’ajuda d’una amiga, en 7 idiomes.
Aquesta dimensió multilingüe era molt important per a mi, perquè cada membre se sentís reconegut en aquest lloc i el pogués compartir.

El 2020 vaig recrear completament el lloc amb l’ajuda d’un nebot, fent un lloc molt gran (massa gran?!) en 5 idiomes amb més de 600 pàgines i articles, una Newsletter mensual, una base de dades per als estudiants en formació amb vídeos de la totalitat de les 2 anys de la nova formació (160 hores de classes), i molt més…

Vaig treballar-hi milers d’hores, posant a disposició de la FIW, gratuïtament, una eina de comunicació molt completa, tant de referència per a la pedagogia Willems®, com a banc de dades per als estudiants en formació i socis diplomats.

Vaig demanar al CA en cada reunió que alimentés aquest lloc amb les seves pròpies publicacions, en va! Jo era pràcticament l’únic redactor dels articles publicats, i no era aquest el meu objectiu.

Després de la meva dimissió del CA durant el Congrés d’Udine el 2023, vaig insistir perquè el CA creés una comissió de redacció/comunicació. Es va crear, però mai em van contactar. Finalment vaig renunciar a ocupar-me del lloc web, que clarament no interessava a ningú.

Es va confiar a un prestador de serveis remunerat que va proposar una maqueta el mes següent. Però només es va validar un any després, per anunciar el Congrés 2025, reduït a 3 idiomes. Tota la part interactiva i el banc de vídeos han desaparegut.

Quina llàstima.

Congressos internacionals

Vaig concebre els horaris dels últims Congressos de 2012 a 2023: 2012 a Lausana (Suïssa), 2022 a Salvador de Bahia (Brasil) i 2023 a Udine (Itàlia), i vaig intervenir en tots els congressos des de 2008.

Experiència a l’estranger

Treballar a l’estranger ha estat una gran oportunitat: vaig poder constatar la dimensió universal de la proposta de Willems® i relativitzar pràctiques justificades únicament pel fet que « Jacques ho feia així ».

Haver de reformular els principis de treball per facilitar les traduccions em va obligar a tornar sempre als textos d’Edgar Willems.

I, evidentment, descobrir cultures tan diferents com les de Colòmbia, Eslovènia i, per acabar, del Brasil, m’ha enriquit enormement i m’ha permès valorar les qualitats dels uns i dels altres, sovint absents a França, en particular el compromís dels professors, tan remarcable a Colòmbia sota la direcció de Diana Franco a Medellín.

Conclusió

He tingut la gran sort de fer gairebé tota la meva carrera al mateix lloc, a Ryméa durant 36 anys, amb total llibertat i independència.

M’he bolcat completament en la meva feina, a vegades en detriment dels meus fills. Per això aconsello als meus joves col·legues que siguin vigilants en aquest punt per no lamentar-ho més endavant…

He estimat molt la meva feina i m’he considerat més aviat un artista pedagog que un músic, encara que no tinc res a envejar en les meves composicions de cançons i contes musicals.

Perquè allò que sempre m’ha mogut han estat les relacions humanes.

La proposta pedagògica d’Edgar Willems, basada en la natura humana, prenent l’educació musical com a vehicle privilegiat d’una educació humanista i creativa, m’ha permès una vida professional rica i variada, amb molts viatges, especialment a Colòmbia i Eslovènia, però també a Portugal, Mèxic, Espanya, Suïssa, Itàlia, i naturalment a França.

Les possibilitats d’anàlisi i diagnòstic destacades per Willems® m’han permès respondre moltes preguntes, donant-me la impressió de tenir resposta per tot. Fins i tot sovint deia als meus fills que estava cansat de tenir sempre la raó! En realitat, mai vaig creure posseir cap veritat. Sempre m’he qüestionat sobre la fonamentació del que feia, i una vegada i una altra he refet la meva feina. Aquest balanç n’és una nova prova.

Ara que he sortit d’aquesta bombolla willemsiana, descobreixo gairebé amb sorpresa que hi ha altres coses a la vida!

I a banda del meu lloc web i les investigacions musicals que l’alimenten, la jubilació m’ofereix generosament noves perspectives fora de la música…

---